Era un monarca feble i malaltís. El seu delicat estat de salut semblava la imatge viva d'una monarquia que des de Felip II no havia tornat a aixecar el cap, esgotada després de dos llargs segles d'Imperi.

Però la situació de declivi que patia la Monarquia no era igual a tots els territoris de la Península. Catalunya s'havia incorporat als dominis de la casa d'Àustria a principis del segle XVI i des d'aleshores ja havia conservat el seu ordenament jurídic i político-adminsitratiu. Gràcies a aquesta condició 'd'independència', accentuada durant el regnat de Carles II, el Principat s'havia pogut lliurar, en certa manera, de la davallada del Regne de Castella. Així ho explica Narcís Feliu de la Penya, advocat mataroní de prestigi, en l'obra publicada l'any 1683 Fénix de Cataluña, compendio de sus antiguas grandezas y medios para renovarlas. La idea era comparar Catalunya amb l'au Fènix que ressuscita de les seves mateixes cendres.

I és que el segle XVII no havia estat gens fàcil per al Principat. Després de les guerres contínues amb França en el primer terç del Sis-cents (Guerra dels Trenta Anys), l'any 1640 amb la Revolta dels Segadors (la Guerra de Separació) i la Pau dels Pirineus (1659), amb la qual es van perdre el Rosselló i la Cerdanya, Catalunya havia quedat reduïda, metafòricament, a cendres.

Però cap a finals del XVII, i com descriu Feliu de la Penya en el seu llibre, la situació econòmica del Principat havia començat a redreçar-se. La majoria dels estudis coincideixen en assenyalar que la recuperació econòmica dels últims vint anys del segle es va donar més a les comarques de la perifèria de Barcelona, que a la ciutat. O el que es el mateix, la recuperació del camp per davant de la ciutat, i de l'agricultura per sobre la manufactura.

I és en aquest context de represa econòmica de Catalunya quan hi ha la Guerra de Successió (1702-1714).

La Guerra

1 de novembre de 1700, Carles II mor sense descendència. Amb ell es planteja un problema successori que va més enllà dels Pirineus i que convertirà la Guerra de Successió en un conflicte internacional.

L'última voluntat per escrit de Carles II, segons el seu darrer testament de l'1 d'octubre de 1700, deixava com a hereu al tro de la Corona d'Espanya a Felip d'Anjou de la família de Borbó, nét de Lluís XIV de França i Maria Teresa d'Àustria, filla de Felip IV. Aquesta decisió havia deixat fora de joc al segon candidat, l'arxiduc Carles d'Àustria, fill de l'emperador Leopold, casat amb una infanta d'Espanya, germana de Carles II.

A banda dels interessos de cadascun dels dos candidats, estaven els de les potències europees com Anglaterra, a les quals no els interessava veure assegut en el tro espanyol un monarca francès. Un eix Madrid-París podria enfortir perillosament el bloc francès i més concretament el poder de Lluís XIV. Al contrari, un príncep austríac a la corona espanyola es veia lluny d'enfortir l'Imperi dels Habsburg. Així quan l'emperador Leopold va fer proclamar rei d'Espanya Carles d'Àustria, pel setembre de 1703, les 'potències aliades' (Gran Bretanya, les Províncies Unides i Portugal) se sumaren a la causa i lluitaren contra França.

A la Península, aquest conflicte internacional no podia ser obviat. De seguida, Castella s'uniria al darrere de Felip V, i els antics territoris de la Corona d'Aragó recolzarien l'arxiduc Carles d'Àustria. Per què?

Amb l'arribada de Felip V a Madrid, entraven a la Península les formes i el sistema de govern de la França de Lluís XIV, és a dir, l'unitarisme i el centralisme. Un model d'Estat que xocava frontalment amb el model vigent a la Corona d'Aragó i defensat per Catalunya, que 'gaudia' de certes llibertats i privilegis. Un "neoforalisme" que els catalans creien poder mantenir amb l'entronització de l'arxiduc Carles d'Àustria.

A més estava la qüestió econòmica. Des de la Pau dels Pirineus (1659), França era el competidor més fort de l'economia catalana.

Amb tot, en un principi, el Principat no es va alçar de nou contra el nou rei de la casa dels Borbons. De seguida, després de ser proclamat rei a principis de 1701, Felip V s'avingué a la convocatòria immediata de les Corts catalanes (12/10/1701 i 14/01/1702), cosa que mai no havia fet Carles II. En aquesta reunió, el nou monarca va aprovar totes les reivindicacions dels catalans. I tot per un sucós donatiu que les Corts van pagar en efectiu i un servei que s'hauria de pagar en sis anys. D'aquesta manera els catalans van aconseguir els privilegis que no havien aconseguit amb cap altre rei, perquè Felip V necessitava els diners per consolidar-se en el poder.

Però amb els anys, i la pressió de l'Aliança (Anglaterra, Àustria, Holanda i Portugal) sobre els catalans, la història va canviar. Al sentiment clarament 'austríac' que es respirava al Principat es va sumar la insensata política del nou virrei Velasco, representant de Felip V a Catalunya. D'aquesta manera, i després d'una oferta dels aliats, els catalans signaven el Pacte de Gènova i l'any 1705 juraven fidelitat a l'arxiduc Carles d'Àustria, proclamat rei com a Carles III.

Amb els avanços i retrocessos de la guerra arreu del territori espanyol, l'any 1711 Girona cau en poder de les tropes de Felip V. A això se sumà un fet decisiu: la mort el 17 d'abril de l'emperador Josep I posava en el cap de l'arxiduc Carles la corona de l'imperi d'Àustria. Si al principi de la guerra els anglesos i la resta de potències temien l'eix París-Madrid, ara la idea de tenir a l'emperador d'Àustria assegut també al tro dels dominis d'Espanya no els feia cap gràcia. En resum, des d'aquell any els dos bàndols internacionals de la guerra començaren a signar els tractats de pau (Utrecht i Rastadt entre 1713 i 1714) i abandonaren als catalans a la seva sort.

Barcelona i l'Onze de setembre

Amb la capitulació de Girona l'any 1711, la resistència catalana a les tropes de Felip V quedava reduïda a les places de Cardona i Barcelona. Després de reunir-se els Braços generals -les Corts sense el rei- es va decidir continuar amb la lluita en defensa pròpia. I així, el març de 1713 les tropes de Felip V, capitanejades pel duc de Berwick, iniciaven el setge de Barcelona.

En total van ser divuit mesos de setge i de lluites aferrissades. La defensa de Barcelona, dirigida pel general Antoni de Villarroel i el conseller en cap del Consistori de la ciutat, Rafael de Casanova, va ser descrit per molts escriptors de l'època com un gest heroic per la defensa de la llibertat i de les seves institucions. Un exemple és l'obra de l'editor J. Baker, que va imprimir a Londres una obra, La deplorable història dels catalans, en què assegura que l'actitud dels catalans durant la guerra de Successió va commoure tot Europa: "L'heroisme i la tenacitat d'aquest poble en defensa de les seves llibertats van ser elogiats fins i tot pels seus enemics".

Arribem així a l'episodi culminant de la nit del 10 i la matinada de l'11 de setembre de 1714. Berwick prepara minuciosament l'assalt a Barcelona i de matinada els seus homes entren a la ciutat. Els combats foren duríssims. Rafael de Casanova va ser ferit enarborant la bandera de Santa Eulàlia, i com ell, molts ciutadans, d'altres van morir. Davant d'aquesta situació, Villarroel com a cap militar de Barcelona va prendre la decisió de rendir-se per tal d'evitar la desfeta total de la ciutat i dels deus defensors.

La conseqüència de la Guerra: el Decret de Nova Planta

La primera conseqüència de la batalla arribà tan sols quatre dies de la capitulació de Barcelona. El 15 de setembre de 1714, Felip V substituïa l'autoritat de la Generalitat i del Consell de Cent. Després, els dirigents de les forces militars catalanes eren exiliats, empresonats o condemnats a mort. La Universitat de Barcelona era obligada a tancar les seves portes, en detriment d'una de nova creada a Cervera, i es decretava l'ús oficial de castellà enlloc del català.

D'aquesta manera, Catalunya era sotmesa al nou règim absolutista i centralista de la casa dels Borbons i perdia tot el poder polític. El territori en comarques quedava dividit en vegueries, i el màxim òrgan de govern era atorgat a un càrrec militar: el del capità general, assistit per la "Real Audiencia". La nova situació del Principat quedava definitivament estructurada pel Reial Decret de Nova Planta el 16 de gener de 1716. Aleshores s'inaugurava un dels períodes més tristos de la Història de Catalunya, el de la Decadència de la llegua i la cultura.