La Malla: ...i ens vam llançar a la piscina

La veritat és que amb prou feines duiem un flotador en forma d’aneguet, però no ens importava. Aquell any els catalanets faríem un salt digne del mateix Greg Louganis. Ens llançàvem sense por i fent acrobàcies, enlluernats per les possibilitats creatives dels gràfics en format Flash, sorpresos per la versatilitat del revolucionari Dreamweaver o simplement morts d’enveja pels triomfs empresarials d’empreses com la llibreria Amazon.

L’any ens va dur una febre de connexions que va situar Catalunya com el dotzè país del món en nombre d’usuaris en relació a la població que hi vivia. Espanya n’ocupava el 23è, segons un estudi del Centre d’Aplicacions d’Internet (CANET) de la Universitat Politècnica de Catalunya. Bona part d’aquestes noves connexions corresponien a empreses que, interessades en un nou camp de negoci, intentaven obrir-s’hi pas. El sector de la telefonia es liberalitzava amb l'entrada en joc de Retevisión

Els ciberemprenedors troben el camí

Com la cadena de supermercats Pujol, de Lleida, que acabava de guanyar el 1997 Global Electronic Marketing Award per “l’ús creatiu dels sistemes d’informació en el marketing d’una empresa distribuïdora”, segons assenyala Alfons Cornella en un dels seus butlletins Extra-Net! O NetMaps, una empresa cartogràfica de Les Fonts (el Vallès Occidental) que ven mapes i plànols a través del Web. O la revista Primeramà, que va posar a lnternet la seva base de dades de milers d’anuncis d’oportunitats de tot tipus.

Altres, principalment productors de continguts, van adoptar la consigna la unió fa la força. I van néixer associacions com Tanda o Proditors (productors+editors). Les iniciatives reunien empreses de prestigi com En.red.ando, Lavínia TV o PutPut.

Els emprenedors es llancen a la Xarxa i el comerç electrònic comença a ser una (encara avui tímida) realitat. La Internet més freqüentada perd lenta però inexorablement aquell component contestatari, contracultural i, si es vol, una mica ingenu dels inicis. La preocupació pels continguts, els drets d’autor i demés temes legals típics de la propietat privada ocupa milions de bits i planes en paper. L’advocat Xavier Ribas posa en marxa Onnet un recull exhaustiu d’aspectes jurídics del ja anomenat e-commerce pels més esnobs.

Entre ells ens trobàvem (ens trobem) alguns periodistes. La professió va veure com el Grup de Periodistes Digitals (GPD), amb el suport del Col·legi de Periodistes de Catalunya, organitzava el Primer Congrés Internacional de la Publicació Electrònica. Maig'98.

L’esdeveniment, que comptava amb una part online i una part presencial, va constituir un dels fòrums de reflexió sobre Internet més interessants que s’han fet mai a Catalunya. A través de tres seminaris i onze tallers amb noms com Bits o paper: un fals dilema, La comunicació vigilada, La publicitat a Internet, Atur, noves professions i teletreball, milers de persones van omplir durant tres dies les aules del Campus Nord de la Universitat Politècnica de Catalunya.

Comissionats, Localrets i democràcies telemàtiques

L’Administració no podia aclucar els ulls a aquesta nova realitat. La Generalitat començava a refer les seves estructures, al principi de manera contradictòria. Va eliminar l’Institut Català de Telemàtica Aplicada (ICTA), antic Centre de Divulgació de la Informàtica, que fins aleshores depenia de la Conselleria d’Indústria. I paral·lelament, alts càrrecs del Govern català ratificaven l’interès de l’Executiu en les Noves Tecnologies.

La resposta arribava poc després amb la creació d’un departament que havia d’impulsar Internet en el nostre país. Es tractava del Comissionat per a la Societat de la Informació (CSI). I Miquel Puig, actual president de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, va ser El Comissionat. No en va haver cap altre. Dos anys després el CSI desapareixeria i les seves funcions les assumiria el nou Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació (DURSI). I qui diu que no han passat moltes coses en molt poc temps?

Doncs en cert sentit, potser no n’han passat tantes. En una entrevista concedida a Notícies Intercom, Miquel Puig ja reconeixia que “Cable i Televisió de Catalunya (actual Menta) era l’aposta del Govern per crear una xarxa de banda ampla alternativa a la de Telefònica. Nosaltres vam fer un esforç molt gran perquè fos la primera d’Espanya. Desgraciadament, aquest tema no ha sortit tan bé com volíem”.

Els ajuntaments també es van moure, i en una direcció molt sòlida. Van crear Localret, un consorci per ajudar al desenvolupament d’infraestructures i fer que les noves tecnologies arribin al ciutadà. El nou ens neix amb uns objectius lloables: donar respostes concretes a problemes concrets, i no es vol quedar només en les propostes grandiloqüents i vagues.

Aquell any veu la llum Democràciaweb, un espai telemàtic de debat i participació de temes en discussió al Parlament de Catalunya. Promogut per la Fundació Jaume Bofill, es pretén dur a Internet –i posar, per tant, a l’abast de tothom- allò que els polítics debaten en fòrums oficials.

Tota una novetat, com molts fenòmens que envoltaven Internet. L'optimisme es desbocava, i les expectatives prometien molt, moltíssim. Potser massa. La Xarxa estava canviant, era indubtable, però cap a on?