|
|
 |
||||||
|
 |
|
||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||
 |
Les festes de Nadal L'hivern comença quan el sol arriba a l'alçada mínima en el zenit, quan és menys visible i escalfa menys. En aquest moment de l'any, els pobles indoeuropeus i germànics celebraven rituals dedicats al sol naixent, un astre que consideraven una divinitat i que feia germinar les plantes i que ajudava a fecundar les persones i animals. Els pastors transhumants tornaven a casa, els animals hivernaven sota cobert i els pagesos abandonaven, per una temporada, les feines del camp. Era l'època, doncs, en què les famílies vivien juntes a casa i aprofitaven per sacrificar els animals i fer àpats especials. Precisament és aquest el motiu pel qual el Nadal, especialment a Catalunya, significa època de reunió i de retrobament de persones que sovint viuen allunyades i que només es veuen en aquestes dates compartint els tradicionals dinars de Nadal i Sant Esteve i, cada vegada més, el sopar de la Nit de Nadal. La festa cristiana del naixement de Jesucrist, en un principi, se celebrava el dia 6 de gener. Aquest dia, conegut també, com Epifania, simbolitzava la incorporació de Jesús a la societat i, per tant, no se celebrava tant el naixement sinó la seva presentació ja que Epifanía significa aparició. Sembla que l'origen de la celebració del Nadal -Nativitat o naixement de Jesús- el dia 25 de desembre es deu al fet que l'Església va voler acabar amb la celebració de les festes paganes que coincidien amb l'inici de l'hivern. Així doncs, el món cristià, i per extensió molts altres països on el cristianisme no és la religió més comuna, actualment celebra les festes del cicle de Nadal des de la Nit de Nadal (24 de desembre), nit del naixement de Jesucrist, i fins el dia Reis (6 de gener), quan es considera que Jesucrist es va donar a conèixer a tothom. Des d'aquí celebrem el Nadal en ple hivern, gairebé sempre fred i a vegades nevat. Però cal recordar que mentre a l'hemisferi nord fa fred, al sud hi ha molta gent que pot anar a la platja. A Austràlia, per exemple, la temperatura oscil·la entre els 25 i els 38 graus centígrads. En aquest país, per exemple, els nens comencen les vacances d'estiu després de rebre les notes. Així doncs, si nosaltres relacionem el Nadal amb les peces d'abric i la neu, ells l'identifiquen amb el sol i el surf a la platja. Si vols aprofundir... |
|
 |
||
|
El Pessebre Tot i això, l'origen d'aquest costum se situa una mica abans, al segle XIII. Va ser aleshores quan Sant Francesc d'Asís va voler celebrar un Nadal el més realista possible i, amb el permís del Papa, va instal·lar un pessebre amb palla dins una cova, va col·locar la imatge del Nen Jesús i un bou i una mula al costat. En aquest escenari va celebrar la missa de la Nit de Nadal (Nochebuena). Des d'aleshores el costum es va estendre per tot Itàlia i per tot el món cristià. D'entre tot el món, però, és a l'àrea mediterrània on la tradició del pessebre pren més esplendor i difusió. Els pessebres es munten i es desmunten cada any. S'aprofiten les figures i els elements que dels anys anteriors i se'n van afegint de nous. Aquesta renovació constant del pessebre, i el fet que les tradicionals figures són de fang i es trenquen, expliquen perquè sorgeixen les fires de pessebres, com la de Santa Llúcia de Barcelona. Aquest art, anomenat pessebrisme, es desenvolupa molt a Catalunya. De fet hi ha països com Alemanya i Àustria on les figures són de fusta, sempre es col·loquen les mateixes i passen de generació en generació. Als països nòrdics, per exemple, aquesta tradició no es coneix i sempre s'ha guarnit l'Arbre de Nadal. I no tant lluny, a les Illes Balears, els pessebres tenen una personalitat molt peculiar. Tot i que també es fabriquen amb fang, es basen en els ancestrals xiulets que ells anomenen siurells o pitós. El pessebre té dos conjunts de figures fonamentals. Per una banda, aquelles que representen la tradició evangèlica en les escenes de la Cova, l'Adoració dels Reis i l'Anunciació dels pastors. Per l'altra, les que formen part de les figures d'inspiració popular, entre les quals trobem l'Adoració dels Pastors, la gent del poble que porta ofrenes, les figures de personatges que realitzen una activitat, els animals i les figures anecdòtiques. Precisament són aquestes figures que reprodueixen escenes laiques les que donen la personalitat als pessebres realitzats en diferents parts del món ja que reflecteixen les indumentàries, les cases, les activitats i els trets particulars de les diferents geografies mundials. Representacions religioses La Cova: En un lloc recollit del pessebre, sovint al peu d'una muntanya, es construeix una cova amb suro, cartró o paper enguixat i dins es col·loquen les figures de la Mare de Déu, Sant Josep i el Nen Jesús en un bressol. Els acompanyen el bou i la mula i, sobre la cova, es penja la figura d'un àngel. L'Adoració dels Reis: La formen els Tres Reis d'Orient: el Rei Blanc o Melcior, el Rei Ros o Gaspar i el Rei Negre o Baltasar. Es representen de 2 maneres: cavalcant sobre camells o cavalls, com si anessin de camí, i adorant el Nen Jesús, a peu davant la Cova. A banda dels Reis, sovint també els acompanyen tres patges. Els Reis s'acostumen a col·locar al pessebre el dia de Cap d'Any en un punt allunyat a la Cova i cada dia se'ls fa avançar una mica fins que el dia 6 de gener arriben davant el Nen Jesús. Anunciació dels pastors: Aquesta escena la composen 3 pastors reunits al voltant del foc i un àngel que els anuncia el Naixement. En aquesta escena, a Catalunya és típic col·locar l'home que fa l'allioli com un dels pastors. Representacions populars: En els pessebres també era habitual de col·locar unes cases allunyades de la Cova que representaven el poble. Des d'allà partia un grup de gent que anava a adorar el Nen Jesús. El primer era el batlle, el seguien el rector, l'agutzil, els guàrdies forals i darrera d'ells tota la gent: els pastors, el llaurador, el moliner, etc. A banda d'aquests personatges, sovint també apareixien els músics, que no podien faltar en cap manifestació popular d'alegria. Aquestes figures ja eren presents als pessebres més antics que s'han trobat arreu del món. A Catalunya, com no podia ser d'altre manera, d'entre els músics destaquen el flabiolaire, el grallaire o el cornamusaire (aquell que toca el sac de gemecs, un instrument molt tocat a la muntanya i a la plana). Fa molts anys, havia estat comú de posar en els pessebres catalans un grup ballant la sardana davant la Cova. Però a Catalunya, d'entre el grup de les figures d'inspiració popular, destaca la del Caganer. Apareixia ja en els pessebres del segle XVIII i es trobava present també en els pessebres napolitans i en els d'altres zones fora de l'àrea mediterrània. Es va afegir en èpoques de crisi religiosa i d'exaltació del tema popular. Tot i que les interpretacions del personatge són múltiples, se li acostuma a atribuir la facultat d'adobar la terra. D'altres personatges del pessebre popular són la filadora, la bugadera, el pescador, els pastors, els que treballen la terra i els animals: rucs carregats, galls i gallines, anecs, etc.
|
|
|
||
|
El Caganer La història d'aquest personatge és una
mica confosa, ja que els estudiosos han donat versions diferents i, de
vegades, contradictòries. Alguns daten la seva aparició
a mitjans del segle XIV evocant l'anomenat "cagaire" d'illa,
un personatge ajupit i amb les calces avall esculpit en pedra i trobat
a la Catalunya Nord. D'altres, com en Joan Amades, la situen entre els
segles XVII i XVIII a causa d´un relleu de marbre del segle XVII.
Anomenat La Virgen y la montaña de Montserrat. Que representa
la Mare de Déu amb l'infant i el massís de Montserrat amb
tot de camins transitats per una sèrie de personatges. Un d'aquests,
amagat en un revolt i al costat d'un arbre, és el caganer. |
|
|
||
|
Els Pastorets Ja fa uns 8 segles que, cada any, grups d'afeccionats escenifiquen Els Pastorets. Aquestes representacions provenen de drames medievals en llatí que es representaven en els oficis litúrgics de la Nit de Nadal i fins al dia de Reis. Als segles XIV i XV ja es feien en català i en aquesta època es van anar incorporant textos d'evangelis apòcrifs (no reconeguts per l'Església), lliçons de catecisme així com elements de la imaginació popular com les calderes de Pere Botero o el ball de diables. Els Pastorets més antics que es conserven daten de 1880 i es titulen El nacimiento del Salvador o la rendición del esclavo. Són en castellà i encara es representen en algunes poblacions catalanes. Els més antics en llengua catalana són Los pastorets de Betlem o sia lo Naixement de Ntre Senyor Jesucrit i daten de 1887. També són molt importants els que va escriure l'any 1891 Frederic Soler, Pitarra. De tota manera els més coneguts i representats actualment
són els que va crear Josep Maria Folch i Torres l'any 1916 amb el títol
Els Pastorets o l'Adveniment de l'Infant Jesús. |
|
|
||
|
Els torrons i les neules Segons les dades i llegendes, hem d'agrair el torró als àrabs. Tot i així, catalans i alacantins es disputen la paternitat d'aquestes postres. La tradició alacantina es basa en el fet que al llibre Los lacayos ladrones, escrit al segle XVI per Lope de Rueda, ja s'esmenten els populars torrons d'Alacant. En concret es parla que a la ciutat de Sexona (més tard Xixona) ja es fabricaven els tradicionals dolços. Pel que fa als catalans, conviuen dues teories similars però una mica distants en el temps. La primera explica que a l'any 1703, després de la pesta que va assolar la vila de Barcelona, es va convocar un concurs de pastissos que poguessin resistir un mes sense fer-se malbé i que el guanyador va ser el pastisser Pau Turró o Turrons. Una segona versió explica que a l'any 1714, quan el rei Felip V va assetjar la vila, un pastisser anomenat Pau Turró va barrejar els darrers aliments que quedaven, la mel i les ametlles, i que va aconseguir un producte d'un alt valor nutritiu, que es conservava durant molt temps i que era fàcil de repartir entre els combatents: el torró. Els torrons més tradicionals són el dur i el tou o el que és el mateix el d'Alacant i el de Xixona. S'elaboren bàsicament amb els mateixos ingredients: ametlles, fruits secs, mel i sucre. En els darrers anys han aparegut moltes variants de torrons: de xocolata, de crema, de cacauets, de coco, de fruites o de massapà. Pel que fa a les neules, aquests dolços sembla que també tenen un origen molt antic ja que es conserva una disposició dictada pel bisbe de Lleida de l'any 1168 que ordenava que se servissin a cadascun dels seus familiars 6 neules en dinar i 4 en sopar. També expliquen que el rei En Jaume en va oferir per postres en un convit al Palau Reial l'any 1267 i se sap que van costar 'deu diners' el centenar. Tot i que a Catalunya reben el nom de neules i són molt típiques per Nadal, a la resta d'Espanya també consumeixen productes similars que reben el nom de barquillos. |
|
|
||
|
L'Arbre de Nadal Guarnir l'arbre amb regals, espelmes i dolços és una tradició importada dels països del nord d'Europa. Ja fa més de 2.000 anys que les tribus germàniques celebraven el 24 de desembre el solstici d'hivern al voltant d'un arbre, que aleshores era un roure. L'il·luminaven amb espelmes anunciant la fi dels dies curts i de les nits llargues i, en conseqüència, que començaven a tenir més hores de llum. A més, li penjaven pedres, pomes i d'altres objectes perquè en aquesta època de l'any el roure perdia les fulles i intentaven compensar el seu aspecte amb guarniments. Respecte l'ús d'un avet decorat amb llums com a Arbre de Nadal, la llegenda explica que un monjo de Devonshire (la Gran Bretanya) va anar cap a les terres germàniques per ensenyar la paraula de Déu. Per explicar la Santíssima Trinitat va utilitzar la forma triangular de l'avet. Des d'aleshores aquest arbre ha quedat com a símbol de Cristiandat. Una altra llegenda també explica que, més o menys a la mateixa època, un roure que els pagans creien sagrat va caure sobre un avet que va quedar, miraculosament, intacte. Aquest miracle va provocar que el proclamessin l'Arbre del Nen Jesús. Tot i l'antiguitat coneguda per la tradició oral, aquest costum no apareix per escrit fins al segle XIV i no es esdevé popular fins al segle XVIII. En aquell moment la dona del rei britànic Jordi III popularitza l'arbre de Nadal, ja que aquesta dinastia venia de terres germàniques. Més tard, l'any 1846, la Reina Victòria va acabar de fer famós el costum i ràpidament es va estendre als Estats Units i d'allà a la resta del món. Això va succeir perquè va sortir una il·lustració de la família reial al voltant d'un avet guarnit a les planes del periòdic Illustrated London News. Les antigues espelmes, pedres, pomes i objectes que guarnien els roures en terres germàniques han passat a ser objectes de decoració molt més elaborats. D'entre aquests destaquen les ferradures, que es pengen perquè es creu que són amulets que porten bona sort, també les llums que han substituït les espelmes. La tradició cristiana explica que cada estrella té un àngel que vetlla per ella i els llums les representen. La que es col·loca dalt la copa, es refereix a l'estrella de Betlem. També són molt típiques les boles de color de vidre que es pengen ja al segle XVIII quan les van començar a fabricar els bufadors de vidre de la Bohèmia. Al nostre país la tradició va trigar molt més en arribar ja que els primers arbres de Nadal no es munten fins els anys 1960. En l'actualitat, tot i no ser una tradició pròpia, s'ha convertit en un símbol indiscutible del Nadal. |
|
|
||
|
Sant Nicolau i Santa Claus L'origen d'aquest personatge de barba blanca i vestit de vermell és Sant Nicolau. Aquest sant va néixer al segle III a la localitat grega de Patras. Venia de bona família i quan van morir els seus pares va decidir regalar tot el que tenia i decantar-se per la vida religiosa. Era molt generós amb els nens, la seva fama aviat es va començar a estendre i se li van començar a atribuir miracles i llegendes. Precisament és una d'aquestes llegendes la que dóna inici al mite de repartidor de regals i que el convertiria, finalment, en Santa Claus. Al segles XI el robatori dels ossos de Sant Nicolau van estendre la seva fama per tot Europa. És des de mitjans del segle XIII que Sant Nicolau se celebra el 6 de desembre. A Holanda, la tradició ja estava molt arrelada en aquest mateix segle i ells el van començar a representar amb barba blanca, sobre un ruc, vestit amb motius religiosos, i carregant un sac de regals per als nens bons. Ells l'anomenaven Sinter Klaas i els nens deixaven els esclops perquè aquest personatge els omplís de regals. Al segle XVII quan els holandesos van començar a anar als Estats Units per colonitzar l'Amèrica del Nord, la tradició es va començar a estendre i a canviar. Sant Nicolau canvia de nom per Santa Claus Santa Claus s'inventa als Estats Units. Els vertaders impulsor del mite van ser dos escriptors de Nova York. El primer, Washington Irving va escriure, al 1809, un llibre en el qual transformava Sant Nicolau en un personatge bo, que ja no vestia roba clerical, que muntava un cavall volador i llençava regals per les finestres. El nom holandès Sinter Klaas aviat va canviar pel de Santa Claus. La segona persona a qui devem la figura de Santa Claus va ser un professor universitari, Clement C. Moore. Ell va fer augmentar el caràcter màgic de l'home de la barba blanca i li va canviar el cavall blanc per rens. Ell també va canviar els esclops que els nens deixaven pels mitjons i va traslladar el dia dels regals de la vigília del 6 de desembre a la Nit de Nadal. Així doncs, entre que els americans comencen a celebrar Santa Claus la Nit de Nadal i que a molts països catòlics això també es va començar a fer després de la contrareforma, el dia d'aquest personatge acostuma a celebrar-se la vigília de Nadal. Tot i així, molts països protestants continuen rebent els regals la vigília de Sant Nicolau, és a dir, la nit abans del 6 de desembre. Els símbol de Santa Claus ha estat molt utilitzat per la publicitat comercial. Sobretot, des de l'any 1931 quan la marca Coca-Cola va encarregar a Habdon Sundlom que creés una nova imatge de Santa Claus. Aquest artista es va inspirar en un venedor jubilat i la campanya de Nadal va ser un gran èxit. D'aquesta manera neix el símbol visual del Santa Claus actual i no és per casualitat, doncs, que els seus colors siguin el vermell i el blanc. A Espanya i a molts altres països el personatge es
coneix com a Pare Noël i a Xile, per exemple, rep el nom d'El Viejo
Pascuero. |
|
|
||
|
Les postals de Nadal o christmas Sembla que el costum d'enviar postals per felicitar el Nadal es va començar a popularitzar a la Gran Bretanya al voltant de l'any 1840 quan comença el primer sistema de servei postal, el Penny Post. D'aquí que sovint se les anomeni amb el seu nom anglès christmas. De fet, se sol atribuir aquestes felicitacions en sèrie al londinenc sir Henry Cole. Aquest noble, en veure que s'acostaven les dates nadalenques i que encara no havia escrit les seves amistats va encarregar a una impremta que li fes una targeta amb el missatge 'Feliç Nadal i Pròsper Any Nou' i el va enviar igual per tothom. Des d'aleshores, les paraules i les imatges s'han
mantingut relativament constants: il·lustracions que mostren escenes de
la temporada o històries de Nadal que van acompanyades amb el desig d'un
feliç Nadal i un pròsper Any Nou. |
|
|
||
|
Les Nadales o villancets Sembla que aquestes cançons es remunten als poemes cortesans de temàtica amorosa que es recreaven als salons nobles i que, més tard, repetia la gent del poble (cançons de vils o villanos). Durant el segle XVII els mestres de capella van posar música milers de cançons religioses i van sacralitzar-ne d'altres perquè fossin cantades als matines de les festes litúrgiques. Les que millor recordaven els fidels eren les que es composaven per les matines de Nadal. L'èxit va fer que s'acabessin imprimint i que la gent les cantés a casa durant les festes. Es considera que les nadales són composicions poètiques
que tenen la finalitat de felicitar el Nadal o bé manifestar l'estimació
a les persones benvolgudes. Pel que fa als villancets, aquests es defineixen
com cançons breus o d'imitació popular més característiques de la poesia
castellana i que canten diferents veus. Vols saber més coses... Cançons
de Nadal |
|
|
||
|
La Loteria de Nadal i les rifes Les rifes han constituït, durant molt de temps, una manera més d'aconseguir diners o propines per Nadal. L'any 1857 a Espanya es va decidir que totes les rifes atorguessin el premi al mateix número que premiava la Loteria de Nadal. Actualment són moltes les empreses que ofereixen participacions del seu número de la Loteria de Nadal, un sorteig que és el dia 22 de desembre i que va es fer per primer cop, l'any 1812. Pel que fa al sorteig de Reis, o del Nen, aquest es va començar a fer molt més tard, l'any 1942. |
|
|
||
|
Altres costums Les propines, cistelles de Nadal i aguinaldos Els regals El Vesc o Muérdago |
|
|
||
